Entrevista a l’Observatori d’Espais Escènics i crònica del ple a porta tancada, pel Periòdic Delta de gener – febrer 2017

5 de febrer de 2017 | +Teatres, Actualitat, Mitjans-premsa

“El nou Artesà perd l’oportunitat d’oferir el patrimoni com a valor afegit”

 
En el passat número de gener – febrer de 2017, el periòdic DELTA entrevista a l’Antoni Ramon i l’Iván Alcázar, arquitectes especialistes en teatres i membres de l’Observatori d’Espais Escènics. D’aquesta, en volem rescatar algunes declaracions que considerem molt oportunes per il·lustrar la posició que la Plataforma porta més d’un any posant sobre la taula.

L’Observatori d’Espais Escènics, creat l’any 2007 després de l’incendi del teatre Apolo de Vilanova quan aquest s’estava fent servir com a magatzem municipal, va ser premiat a la Quadriennal d’Arquitectura Teatral de Praga i compta amb el suport de la Universitat Politècnica de Catalunya i l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Què va fallar en aquests estudis des del vostre punt de vista?
AR: Creiem que es va fer un estudi estructural interpretable de diverses maneres i, separadament, un estudi funcional que menystenia els valors patrimonials de l’edifici per introduir un programa ja previst per l’administració segons la seva interpretació del primer.
 

«Faltava una tercera pota: realitzar un estudi patrimonial seriós.»

 
Llavors, no ens en podem refiar gaire dels estudis i catàlegs patrimonials que fan els ajuntaments?
AR: El problema és que sovint els estudis patrimonials ja es fan pensant en un futur teatre i llavors els murs encotillen i molesten. L’Artesà no només té valor a la façana, l’interior té un pis de llotges que ajuda a fer que no sigui una caixa seca i dóna un atractiu especial que no és incompatible amb una graderia que es pugui modificar… crec que es podria solucionar acoblant elements nous amb els antics, però el concurs ni ho contemplava. (…) Al Prat ja estava tot massa condicionat prèviament.

Quin és el problema dels estudis estructurals i funcionals separats?
AR: Sovint els ajuntaments encarreguen separadament informes a experts, uns d’estructurals i altres funcionals i acostuma a passar que aquests últims ja no tenen en compte gairebé res de patrimoni. Les nostres investigacions conclouen que cal fer una mirada més orgànica als edificis. (…)
 

«És un problema que els ajuntaments facin d’un edifici el buc insígnia d’una legislatura i aboquin en ell la solució de totes les mancances»

 
Hi ha casos on la conservació del patrimoni doni aquest punt de valor afegit de cara a una bona programació?
AR: I tant! A París hi ha l’exemple de Les Buffes du Nord, un model que mostra com la restauració pot ser més barata i resultar més efectiva que fer un teatre nou.
 

«Lluitem contra el mite que diu que restaurar és més car que construir. No necessàriament és així.»

 
Un dubte que corre pel Prat és si, donada la proximitat amb els teatres de Barcelona, un teatre amb dues sales i amb la capacitat per 600 espectadors com el previst a L’Artesà tindrà o no èxit. Com ho veuen?
AR: Pot ser exitós si se sap combinar una direcció teatral i companyies residents potents amb la creació teatral que pot sorgir del mateix Prat. (…) El Prat podia ser un cas semblant i des de l’àrea metropolitana de Barcelona oferir una programació potent. El que passa, com dèiem abans, és que aquí és on podria haver entrat en joc la conservació del patrimoni de l’edifici com un valor afegit per oferir en aquesta competència.

Què us diu la vostra experiència a municipis catalans amb teatres nous de trinca com el que es farà al Prat? Acostumen a funcionar bé?
IA: Un dels problemes que veiem a la llarga en aquests municipis és la infrautilització, i que la resta d’auditoris i espais escènics ja existents es buiden. Al Prat podria passar amb el Modern, el Kaddish o l’auditori del Cèntric. (…) Es dóna una infrautilització del nou teatre i una competència estranya dins la mateixa ciutat.

Ara esteu treballant en la recuperació del Teatre Arnau de Barcelona. Quines diferències observeu respecte al procés de l’Artesà?
AR: Sobre l’Arnau ens han encarregat fer l’informe patrimonial i hi ha hagut un procés participatiu que està a punt de tancar-se on es marca el que pensen diferents entitats. Per sort, l’Ajuntament [de Barcelona] ha vist que hi ha més opcions que tirar-lo a terra i que, tot i ser un edifici tancat durant 15 anys, està malalt però no és mort. És un procés obert amb diàleg respectuós on crec que s’arribarà al consens. Per una banda està bé que l’administració hagi reflexionat sobre la responsabilitat de recuperar un patrimoni de la seva propietat en risc de desaparèixer i, per l’altra, cal valorar la feina de la societat civil i de les plataformes ciutadanes a l’hora de reclamar el que és seu i pressionar les administracions perquè actuïn, com també veiem que està passant al Prat.

 

I EN RELACIÓ AL PLE A PORTA TANCADA

El mateix número del periòdic informa també sobre l’inusual ple a porta tancada que es va dur a terme el desembre passat, a causa de la mobilització convocada la Plataforma Aturem l’enderroc, salvem l’Artesà, i finalitza la seva crònica amb aquestes paraules:

En un procés conflictiu on la paraula diàleg ha brillat per la seva absència, l’estratègia de la plataforma era clara: muntar un autèntic cristo per “internacionalitzar” el problema i passar la pilota a la teulada de l’equip de govern provant la seva reacció davant una situació tan incòmoda mai vista fins aleshores al Prat. El portaveu i tinent d’alcalde d’ICV Rafa Duarte va tornar a demostrar no ser precisament el paradigma de la serenor quan es va encarar a un manifestant tot dient que sabia on treballava. En aquesta línia, la decisió de tirar d’orgull i desallotjar tot el públic present (manifestants o no) amb la intervenció de fins a vuit policies municipals, i continuar amb el ple a porta tancada (sense els regidors d’ERC i PDCAT que van marxar en desacord) fins altes hores de la nit per aprovar el projecte executiu i l’inici de les obres del nou Artesà, acabava afavorint les intencions mediàtiques de la plataforma. La imatge l’endemà al 3/24 de la policia del Prat arrossegant, cadira inclosa, a persones d’edat avançada fora de la sala de plens no ens mostrava com a municipi exemplar en resolució de conflictes.

 

Podeu descarregar les pàgines de Delta amb l’entrevista i la crònica originals aquí.

Per saber més sobre l’Observatori d’Espais Escènics, visiteu la seva web.