ARGUMENTARI

L’Artesà és l’edifici més emblemàtic i representatiu del Prat. És un conjunt arquitectònic excepcional d’estil modernista industrial, construït l’any 1919 pel destacat arquitecte terrassenc Antoni Pascual i Carretero. Entre els elements que fan singular el teatre destaquen les façanes de maó manual, la planta de ferradura a la italiana envoltada per llotges, la platea basculant, innovadora en el seu moment, i el sostre de voltes catalanes.

És urgent aturar la contínua destrossa que ha patit el nostre patrimoni arquitectònic local durant les últimes dècades amb el beneplàcit d’un catàleg que sembla més fet a mida d’interessos econòmics, urbanístics i polítics que no pas de protegir el poc patrimoni que ens queda.

Des dels seus orígens l’Artesà ha estat un espai singular de trobada i referència a la ciutat: va ser construït en temps rècord gràcies al treball voluntari de molts pratencs i pratenques, ha estat escenari d’innombrables actes socials, polítics i culturals, i la seva arquitectura i evolució és testimoni i reflex dels canvis socials del moment.

Tot plegat el converteix en un espai simbòlic dins la memòria de moltes persones i d’un valor incalculable per entendre la història pratenca.

Des que el seu estat es va començar a deteriorar, a la dècada de 1980, i fins avui que porta gairebé 30 anys tancat, l’Artesà ha estat un tema de debat ciutadà. Diverses reivindicacions i campanyes veïnals han aflorat amb l’objectiu de rehabilitar l’edifici i mantenir-hi l’activitat que havia tingut. La comunitat pratenca i els diversos impulsors de les campanyes han reivindicat la seva conservació, entenent les possibles modificacions per ajustar-lo a les necessitats actuals, però sense perdre el conjunt arquitectònic essencial, en canvi, el projecte de l’ajuntament s’ha fet d’esquenes a tot aquest interès demostrat de la població.

L’Artesà és un espai transversal i representatiu de tota la població i no podem permetre’ns enderocar-lo.

El desenvolupament del projecte ha estat opac, concebut en reunions a porta tancada i sense donar cap mena d’informació a la ciutadania fins a un cop preses les decisions. El gran exemple de falta de transparència és la ocultació durant dos anys de l’informe tècnic que contempla la seva rehabilitació, sumant-hi la manca d’informació als veïns i veïnes directament afectades.

El futur de l’Artesà és un assumpte d’interès públic, tant per l’abast que ha tingut i tindrà en la vida de la comunitat, com per ser de propietat municipal i el seu pressupost públic, i per tant ha de passar per un debat públic i recollir un consens ampli.

El concurs arquitectònic i el seu tractament mediàtic han suposat una manipulació, fet gravíssim en ser l’únic moment visible del procés. No només cal destacar la parcialitat del jurat amb 10 dels 16 membres vinculats a l’Ajuntament o la participació no vinculant via web o bústia a mode de rentat de cara, és que les bases mateixes del concurs exigien un programa funcional incompatible amb la conservació de l’edifici, basant-se en una inviabilitat tècnica demostrada falsa en la diagnosi estructural ocultada.

L’Ajuntament ha utilitzat els mitjans municipals de comunicació per promocionar i legitimar la seva idea, en comptes de per visibilitzar el procés, donar informació i fomentar la participació. No només això, sinó que ha ocultat informació clau durant el procés, com l’infome estructural que pressupostava la rehabilitació de l’edifici!

La decisió d’enderrocar l’Artesà ha estat unilateral i legitimada per mecanismes poc democràtics. L’Artesà és un símbol a nivell de ciutat, és un tema d’interès públic, per tant el procés ha de ser obert a tota la ciutadania. Cal un procés participatiu amb plenes garanties, amb informació completa i debat obert en totes les fases, incloses les prèvies al projecte d’edifici. El punt de partida ha de ser també un punt de consens: és incompatible el bon teatre amb la preservació del patrimoni? L’ajuntament creu que si, però això és simplificar molt una qüestió cabdal.

La participació ciutadana és imprescindible en la transformació d’allò públic per garantir el bon resultat a llarg plaç, i per empoderar i generar cohesió i identitat social.

Enderrocar un edifici per construir-ne un de nou en el seu lloc suposa una despesa material, energètica i de treball humà que es poden reduir amb la seva rehabilitació, i aquesta, alhora, pot aconseguir uns resultats equiparables de confort, accessibilitat i adequació energètica i espacial.

La legislació de patrimoni existent permet adaptar els edificis als nous temps sense que perdin la seva essència, i, amb una mica de sensibilitat, acomodar nous programes i estructures en edificis amb història.

Les bases del concurs pressupostaven el nou teatre en 12 milions d’euros, però el projecte guanyador ja ha ascendit el cost a 15 milions d’euros, 3 milions més i ja veurem com acaba. L’informe de 2013 encarregat per l’Ajuntament desmenteix l’enderroc com a única sortida i pressuposta la rehabilitació estructural en 957.500€. Estem parlant d’una tercera part del sobrecost que ha patit el projecte guanyador, assumit per l’ajuntament, en canvi no consideren oportú el menys d’un milió en rehabilitació.

Fa 13 anys que aturar el deteriorament del teatre és en mans de l’ajuntament, propietari des del 2003, és per tant responsabilitat seva destinar els recursos necessaris a rehabilitar-lo.

L’ús del nou Artesà s’ha d’adaptar al que necessita el lloc, i també a l’edifici que tenim i volem recuperar. Si el programa no hi cap, es pot construir l’edifici nou en altres solars. El més conflictiu per mantenir l’edifici actual és el desig d’una gran sala de 600 butaques i una caixa escènica descomunal on poder fer grans muntatges. L’ajuntament, però, fa molt èmfasi en el projecte formatiu que ha d’incloure el teatre, i per a aquest no cal una sala enorme sinó que, per la seva la flexibilitat, l’edifici actual seria més idoni.

És absurd que per voler revaloritzar l’Artesà com a gran teatre del Prat, el que s’hi vol fer no tingui cabuda en l’actual edifici i calgui carregar-se’l.

Un nou macroteatre de les dimensions que planteja l’ajuntament, per un costat no s’adequa al teixit urbà que l’envolta i provocarà problemes de mobilitat i d’hores de sol per als habitatges veïns i el carrer, a banda d’un impacte visual important. Per l’altre, monopolitza un tipus d’activitat en un sol lloc concentrant-ne els serveis complementaris (com ara bars, comerços,…). En canvi, crear una xarxa d’equipaments més petits que doni servei a tot el municipi de forma equilibrada i una gestió més compartida, diversifica l’activitat, fent que aquesta sigui de proximitat i fomenta un urbanisme més inclusiu.

El tipus d’equipament teatral que pretén l’Ajuntament s’allunya totalment de les necessitats actuals del teatre. Un espai fix tradicional d’exhibició amb 600 butaques està sobredimensionat i resulta rígid i inamovible, condiciona a una única forma de relació amb el públic. És doncs l’oposat a la flexibilitat, la variabilitat, la proximitat i la interacció que demanen les obres contemporànies i la formació teatral. Aquestes qualitats, en canvi, les pot donar l’actual edifici, amb una rehabilitació estratègica i basada en el respecte i la transformació patrimonial, oferint un espai molt més neutre i adaptable i amb unes dimensions molt més apropiades per a generar el caliu necessari.