Algunes consideracions per part de l’Observatori d’Espais Escènics

19 de març de 2017 | +Teatres, Actualitat, Mitjans-premsa, Patrimoni en perill

L’Observatori d’Espais Escènics ens fa arribar aquest document de consideracions sobre el Teatre de l’Artesà, que envien a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, per tal que en fem difussió.

“Com a plataforma acadèmica i tècnica de recerca, lligada a la Universitat Politècnica de Catalunya, centrada en els lligams entre el fet teatral, l’arquitectura i l’urbanisme, l’Observatori d’Espais Escènics ha seguit el procés de l’edifici de L’Artesà del Prat de Llobregat en la darrera etapa. Campanyes veïnals, informes i diagnòstics, concurs d’arquitectura, decisions i projectes municipals, que semblen haver abocat l’edifici a una propera transformació dràstica. En el text següent resumim algunes observacions per tal d’enriquir el debat, ampliar els punts de vista i convidar a certes reconsideracions sobre els models d’intervenció possibles, el valor patrimonial dels elements de l’edifici, i la importància de fer una lectura metropolitana de la xarxa d’equipaments culturals. Finalment, oferim sintèticament quatre casos d’altres edificis teatrals de l’àmbit català, en els que d’una manera o una altra hem estat implicats, per si poden servir com a antecedents a tenir en compte en el cas de L’Artesà.”

Antoni Ramon Graells i Ivan Alcázar Serrat
Febrer del 2017

 

L’Observatori d’Espais Escènics porta seguint des de fa anys el cas de l’Artesà, i ha mantingut una estreta col·laboració amb les entitats que han impulsat diferents campanyes reivindicant la seva recuperació. L’Observatori d’Espais Escènics va ser creat l’any 2007 després de l’incendi del teatre Apolo de Vilanova quan aquest s’estava fent servir com a magatzem municipal, va ser premiat a la Quadriennal d’Arquitectura Teatral de Praga i compta amb el suport de la Universitat Politècnica de Catalunya i l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
 
A continuació n’extreiem algunes idees que considerem fonamentals. No deixeu de llegir-lo complet, si li podeu dedicar una estona!

 

1. Sobre els models d’intervenció i els referents tipològics per al concurs d’arquitectura

Si bé el tipus de teatre a la italiana s’ha implantat al llarg dels segles com un tipus arquitectònic perfeccionat, en dur a terme una reforma, una reestructuració o una transformació d’un edifici teatral les possibilitats d’aquesta tipologia són molt riques i variades. En cada cas caldrà adoptar una solució o l’altra, tenint en consideració els graus de convivència amb el construït, les necessitats del programa funcional, i la voluntat de projectar un equipament que sigui més o menys convencional, o més o menys atrevit, sofisticat, i sorgit d’una lectura a diferents nivells. Del context, de la futura activitat artística, de la necessitat de mantenir la memòria i conservar el llegat, el patrimoni i la història. Hi ha exemples d’espais teatrals que, sense caure en el tòpic, en l’exemple homologat, o en el model conegut, aconsegueixen satisfactòriament espais més oberts, vius, i plens de possibilitats.

 

Un ventall restringit

“… Es pren el PECcat (Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, 2010/2020) com a referència, donant preeminència a un utilitarisme que no té en compte que L’Artesà és un edifici preexistent i forma part del patrimoni històric, i que dificilment pot adequar-se a criteris d’equipaments de nova planta.”

 

Espais amb vida

“Si la pregunta està mal plantejada, la resposta naixerà emmetzinada”

Desgraciadament, massa espais restaurats per arquitectes són espais sense vida. Aquests arquitectes no veuen més que la forma de l’espai, sense comprendre que allò que fan és incomplet. En la major part dels casos sembla que estiguin rígids i que la por els impedeixi acceptar la necessitat d’estar oberts al món de l’espectacle. Es refugien en formes inflexibles i estructures i materials morts”. Però, en canvi, escriu Lecat que un espai teatral no hauria de ser això: “Un espai d’espectacle -sempre pensat pels creadors com quelcom neutre, passiu, inanimat i subordinat, a l’interior del qual projectar les seves idees d’espectacle- és alguna cosa que ha d’estar permanentment obert a la vida en una perspectiva nova, exactament com el text d’una obra”.

 

El nou i el construït: graus d’obertura i indefinició

Amb una tria incompleta, cenyida als exemples locals i a les solucions tòpiques i estereotipades de models i referents de teatres s’obvia, d’aquesta manera, tota una tradició d’intervencions arquitectòniques potser més atrevides i singulars, més orientades a l’equilibri entre el nou i el vell, el projecte per fases, el posar en valor les preexistències tot creant un fons i un marc que facin de suport per a les noves escenes.

“un teatre excel·lent pot sorgir de l’acoblament del nou en el construït, que la restauració i el work in progress arquitectònic poden ser opcions més econòmiques i versàtils que l’enderroc i l’obra nova, i que el patrimoni és sempre un valor afegit.”

 

No només exhibició

Perquè una arquitectura més oberta, flexible, lleugera, permet un programa més obert, ampliat i probablement més útil també per l’avenir de la cultura i la creació en un futur per ara encara no del tot determinat. En les darreres dècades, molts espais teatrals europeus s’han anat capacitant per assumir no només l’exhibició dels espectacles. La creació, i la producció, i tota mena d’activitats que se li requereixin, ara i en el futur, haurien de ser assumits i allotjats a les dependències d’un equipament cultural com és el del teatre.

 

2. Sobre la valoració del patrimoni i la inconveniència de l’enderroc

L’Artesà ha rebut, sorprenentment, una catalogació patrimonial esbiaixada i sense contextualitzar, que no li fa justícia. Que menysté una arquitectura important, tant en l’àmbit local com en el context de la història de l’arquitectura catalana. I que oblida, esborra o no vol veure un element singular de l’edifici, les voltes de la coberta del teatre (actualment invisibilitzades, per falsos sostres i cobertes afegides). Els murs de les façanes de la sala teatral, i les voltes de la coberta, podrien formar part d’un capítol destacat de la història de l’arquitectura catalana, si es conservessin i valoressin.

A part d’això, en els informes successius es comet un altre error greu: no es té en compte la importància que ha tingut l’edifici històricament, social i cultural per al Prat de Llobregat. Un municipi que, al llarg de les dècades, ha anat perdent a base d’enderrocs i transformacions traumàtiques el seu patrimoni, els seus paisatges, i en fi els elements que li atorgaven caràcter, memòria i personalitat: la bastida i els elements de l’imaginari col·lectiu.

Context i catalogació

No té en compte els elements ambientals, urbans, socials, històrics i funcionals, i se cenyeix a una valoració estricta, miop i gens contextualitzada de part del llegat material i formal de l’edifici vist sota l’òptica de l’estil, dels elements decoratius més identificables. No es té en compte que al Prat de Llobregat el patrimoni arquitectònic ha anat desapareixent dècada rere dècada, en un sorprenent procés de tabula rasa que esborra no només la memòria sinó també la possibilitat d’un present més ric, dens i complex.

 

Una coberta singular (i oblidada)

No es té en compte doncs, ni aquí ni enlloc del document (l’informe de l’any 2000, realitzat pels arquitectes Ignasi de Solà Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré), que ens trobem davant d’un exemple molt valuós d’arquitectura, relacionada amb el que Jeroni Martorell anomenà la “construcció tibada” (…) Un tipus d'”estructura arquitectònica” catalana, molt important en la història de l’arquitectura de Catalunya, que donaria als primers anys del segle XX exemples extraordinaris de gran gosadia tècnica i resultats espacials sorprenents, originalíssims, i cal afegir que la major part d’ells ja desapareguts.

 

Diagnosi i decisions

Tot i que al punt 3.3.2.2 de la Diagnosi estructural es reconeix que “La coberta de la sala principal és potser l’element més original del conjunt, donat que es va construir amb voltes ceràmiques de doble curvatura fetes amb rajola (3 capes amb 8 cm de gruix total)”, en estar malmeses i quedar ocultes des de fa una colla d’anys per una senzilla coberta a dues aigües, el significat de la coberta s’ha invisibilitzat.

“La coberta de la sala principal és potser l’element més original del conjunt, donat que es va construir amb voltes ceràmiques de doble curvatura fetes amb rajola (3 capes amb 8 cm de gruix total)”

Decisió qüestionable

(…) està clar que la voluntat i la idea preconcebuda de l’Ajuntament a l’hora de formalitzar el nou Artesà s’ha desviat en algun moment de l’objectivitat de la Diagnosi estructural. Així, el Programa funcional assegura que es descarta la “rehabilitació del teatre original a causa de les seves importants limitacions funcionals, constructives, estructurals i arquitectòniques”, es parla, en canvi, del “nou edifici”.

 

Orientacions del concurs

(…) un concurs d’arquitectura orientat a la intervenció dràstica i traumàtica en l’edifici, la seva desaparició parcial en una intervenció que tampoc permet un ventall gaire ampli de possibilitats espacials i funcionals, ni un grau d’experimentació com seria recomanable en un equipament d’aquesta mena. Les premisses i prescripcions del concurs no permeten, en definitiva, aportacions innovadores substancials per part dels projectistes, i prescriuen un tractament de l’existent, del construït, que no és el resultat d’una consideració objectiva, contextualitzada i sensible del patrimoni arquitectònic.

 

3. Sobre la importància dels equipaments culturals en xarxa: el Prat de Llobregat i la seva àrea d’influència

L’oci, la cultura i la gestió cultural ja no es poden analitzar o planificar segons els paràmetres decimonònics. En la conjuntura actual, la singularitat d’un equipament, tant arquitectònicament com pel que fa a la creació, producció i promoció artística, és tan important com la seva situació i accessibilitat. Una visió metropolitana del fet cultural i creatiu podria ajudar als municipis a bastir una estratègia beneficiosa per a tots els ciutadans, els locals i els veïns. Cal reivindicar el paper preeminent i diferenciat dels teatres dels municipis a la xarxa metropolitana: no com a nodes secundaris, abocats únicament a l’amateurisme local i a la dependència de la producció de la capital, sinó com a teatres que aportin la seva personalitat, la seva diferència, el seu valor, al mapa teatral. I que així es facin atractius tant per a les necessitats d’entreteniment, cultura i creació locals, com per als nous públics metropolitans.

 

Activitat atractiva i fluxos de públics

Caldria observar els equipaments, també, des de les seves potencialitats i àrees d’influència, considerant “targets” de públic i noves ofertes i propostes culturals que puguin moure, i fins i tot crear, mitjançant la creació-producció-exhibició de què parlàvem anteriorment, i els tallers i un ventall ampliat d’activitats, segments de públics diferents. A l’àrea de Barcelona, els casos de l’Antic Teatre (Barcelona) i l’Adriantic (Sant Adrià del Besós) mostren l’èxit d’aquest plantejament, com també ho fan algunes Fàbriques de Creació (com la Nau Ivanow o l’Ateneu Popular de Nou Barris, per exemple). Pel que fa a l’atracció del públic i els artistes cap a un espai teatral que pot crear i dinamitzar una oferta singular, diferenciada, amb personalitat, en serien exemples clars recentment els casos de la petitíssima Sala FlyHard (al barri de Sants de Barcelona), o el del teatre de la companyia La Perla 29 a l’antic Hospital de la Santa Creu, al Raval barceloní.

 

Duplicitats i perills

La duplicitat, en aquest cas, pot ser contraproduent per a tots els equipaments, condemnant-los a la infrautilització i a la competència absurda, que resta més que no pas suma. En el cas d’El Prat, qui sap si la saturació d’auditoris i teatres fruit de la suma i convivència del nou Cèntric, el Teatre Modern, un “nou” Artesà concebut com a mega-equipament, no des de la continuïtat, podria portar també a la duplicitat i la infrautilització.

 

Auditoris i espais escènics, actualment [a El Prat]

En analitzar la xarxa d’equipaments d’El Prat de Llobregat, o sigui, la xarxa en què L’Artesà ha funcionat en el passat i hauria de tornar a funcionar en el futur immediat, trobem

  • El Teatre Modern, del 1907: equipament contemporani (i veí) de l’Artesà, un cinema reconvertit usat per a espectacles escolars i familiars, amb una sala amb capacitat per a 380 espectadors.

També, dues arquitectures del segle XIX, patrimoni arquitectònic que ja són una referència pel seu interès constructiu i la seva tasca creativa:

  • La Torre Balcells (del 1860, seu de l’Escola Municipal de Música, amb un auditori de 100 places)
  • La Torre Muntadas (del 1885, i rehabilitada l’any 1992). Aquesta darrera és d’interès especial, donat que com se sap havia estat un lloc de trobada cultural i des del 1980 ha estat la seu del Teatre Kaddish.

 

Altres equipaments de titularitat pública desenvolupen tasques de cultura transversal i plural:

  • El Centre Cívic Jardins de la Pau (Escola de dansa i hotel d’entitats, amb un auditori de 120 places).
  • El gran edifici plurifuncional del Cèntric Espai Cultural, té una centralitat urbana inqüestionable i capaç d’orientar el futur del municipi, també a escala urbanística. Ha estat construït l’any 2010, té un auditori per a actes i presentacions amb capacitat per a 300 espectadors, consta d’altres funcions i espais culturals: sala d’exposicions, biblioteca local, arxiu, entre altres.

Sense comptar amb auditoris menors o secundaris que formen part de recintes educatius o associatius, cal comptar entre les “sales” en sentit ampli, transformables i multiusos, també

  • El Cinema Capri (1967, sala de cine amb un aforament de 540 espectadors)
  • La Capsa (1995, espai multimèdia per a concerts i altres actes, amb un aforament de 200 espectadors).

Distàncies i proximitats

Així, per exemple, pel que fa a les comunicacions, un recorregut des del centre històric d’El Prat fins a l’Atrium de Viladecans, l’edifici teatral i plurifuncional construït l’any 2003, amb un aforament de 792 espectadors, pot durar aproximadament de 15 (en cotxe per l’autopista C-32) a 40 minuts (en autobús, prenent la línia L86). Són distàncies i franges de temps perfectament assumibles per a qualsevol veí d’una ciutat gran o mitjana a l’hora d’arribar a qualsevol servei, i també ho són doncs per als veïns de la xarxa de municipis de l’Àrea metropolitana.

Seguint amb aquesta lògica del veïnatge metropolità, es podrien incloure també en la “cartellera pratenca” sales com:

  • l’Auditori de Cornellà de Llobregat (del 1994, amb 698 espectadors d’aforament),
  • l’Auditori Municipal Joan Maragall de Gavà (del 1969, amb aforament de 900 espectadors),
  • el Teatre Plaza de Castelldefels (2009, 403 espectadors),
  • el Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat (amb dues sales, la gran amb 520 espectadors) o
  • l’Auditori Barradas (amb capacitat per 240 espectadors), a la mateixa població

Pel que fa a la ciutat de Barcelona, tenint en compte la situació, les comunicacions i la relació del municipi amb la capital metropolitana, almenys els teatres més pròxims d’aquesta podrien incloure’s en aquesta llista, i així seria en els casos

  • del Teatre Lliure de Montjuïc (la seva sala gran, sala Fabià Puigserver, té 726 espectadors), i
  • a la mateixa muntanya de Montjuïc el Mercat de les Flors (del 1929, amb ús teatral regular des del 1985),
  • la petita però incipient Sala FlyHard, al barri de Sants.
  • Tot això sense comptar amb els teatres del Paral·lel, d’aquells més comercials i familiars (el Teatre Victòria, el Teatre Apolo i Teatre Condal) als experimentals (Sala Hiroshima)

 

4. Lliçons i oportunitats dels teatres en risc: quatre casos recents

L’Observatori d’Espais Escènics ha estudiat al llarg de la seva trajectòria un conjunt de teatres, d’entre els quals n’hi ha un grup que mostren coincidències i paral·lelismes amb algun capítol de l’evolució més recent de L’Artesà del Prat de Llobregat. Sobretot pel fet que són teatres que, havent passat per etapes de gran dinamisme cultural, i després d’haver estat centrals en la vida del seu municipi, han arribat en alguna etapa de la seva història a un moment d’impàs, per causes diverses, internes o externes a la mateixa entitat. La conclusió de cadascun dels periples també és diversa:

Desaparició: El cas del Teatre-Circ Apolo de Vilanova i la Geltrú, construït l’any 1899

Ruïna: L’Odeon de Canet de Mar, construït per la cooperativa La Canetenca el 1923, amb projecte de Rafael Masó.

Ocultament i degradació: El Retiro de Sitges, vinculat a la colla d’esbarjo “La Palla”, vinculada a l’orquestra “dels Vells”, i que el 1870 fundaria la societat.

Tancament i recuperació: El Salón Arnau del Paral·lel.

El cas de l’Arnau també és interessant perquè, si en un moment donat (2016) un informe tècnic féu un diagnòstic molt alarmant que dugué els responsables de l’Ajuntament a recomanar-ne l’enderroc, més tard informes posteriors han fet reconsiderar aquest posicionament, fins a la proposta actual de consolidació, reforç i reforma del teatre original. A hores d’ara el procés participatiu de l’Arnau és una manera de generar un programa funcional des del teixit social i artístic del territori.

Sobre L’Artesà_OEE_març 2017